Miquel Morera. Tota una vida lligada a la república i la democràcia.

Miquel Morera i Darbra; fill de Lluís Morera Argullol i Rosa Darbra Melis va néixer el 26 d’abril del 1920 a Sant Vicenç de Sarrià. Va créixer en aquesta petita vila juntament amb els seus altres dos germans, Llorenç i el Francesc. El seu pare era un artista nat i gran artesà el qual treballava amb el metall i va servir de mestre al Miquel que encara avui dia realitza magnífiques escultures i obres difícils d’igualar. Miquel tenia només 16 anys quan es va allistar a la columna Macià – Companys decidit a anar a la guerra i carregar-se el llom d’experiències que tot jove de 16 anys anhela viure i recordar.

Recorda com va rebre les primeres noticies de l’aixecament militar i com va reaccionar?

Jo sempre he dit que la guerra a Barcelona va estellar el dia 19 i no el 17 de juliol, ja que no va ser fins el dia 19 de juliol quan es van començar a rebre les primeres notícies i quan hi va haver els primers aldarulls a la ciutat catalana. Recordo que estàvem tota la família junta, anàvem per l’avinguda Verge de Montserrat per anar del Guinardó a Sarrià, aquesta és una avinguda que queda una mica elevada i des d’allà es veu Barcelona. Vam començar a veure algunes columnes de fum en varis punts de la ciutat i es sentien trets que a mesura que t’acostaves anaven augmentant.

El va marcar alguna cosa abans de marxar de la ciutat i anar cap al front?

Si, recordo veure una gran foguera que des d’un balcó anaven alimentant a base de matalassos, llençols, eines de laboratori, balances de metall i altres objectes que s’haguessin pogut utilitzar posteriorment i no malmetre. Crec molt fermament que, amb aquesta crema de material, de convents i assassinats es va començar a perdre la guerra. I el fet, és que, teníem una gran quantitat de reporters Europeus i d’arreu del món informant del que estava passant, i això, va donar molt mala imatge de la república a l’exterior. Aquest va ser un fet clau en el moment de rebre suport exterior.

Va tardar molt en allistar-se a l’exèrcit? Va tenir dubtes sobre això?

La veritat és que el meu pare ens va conscienciar moltíssim del què estava passant, de fet, vam tardar pocs dies en allistar-nos tan jo com ell. No vaig tenir cap mena de dubte en allistar-me, ja que tenia només 16 anys i ho veia com una oportunitat de veure món, conèixer i descobrir noves coses, marxar de casa i lluitar per allò que creia.

Què ens pot explicar de la formació de les columnes?

Els voluntaris van formar ràpidament columnes, tant a l’estranger com aquí a àmbit local. En el cas del front d’Aragó, va ser un front ràpidament establert gràcies a les columnes de la CNT-FAI, per exemple; columna Durruti, columna d’Ascaso i moltes d’altres que van actuar amb rapidesa. La columna Macià- Companys formada per Esquerra Republicana i Estat Català era la que estava més ben organitzada ja que, estava organitzada des de la generalitat. Aquesta columna estava formada per els propis oficials de l’exèrcit republicà i van ser ells els que van començar a organitzar les columnes en centúries, és a dir, va ser una columna organitzada com un exèrcit gràcies a l’ajuda de Jesús Pérez Salas que se’n va encarregar de coordinar la columna. Cal dir també, que la columna Macià-Companys no va augmentar degut a la manca de material i armes.

Té alguna imatge, anècdota o vivència difícil d’oblidar d’aquells anys?

Doncs si, el meu pare va realitzar moltes feines per una família benestant de Barcelona i els va advertir i ajudar perquè marxessin cap a l’estranger abans que la situació fos més complicada. Anys després, però, una vegada acabada la guerra ens van detenir tant al meu pare com a mi i vam acabar primer a la presó i després en camps de concentració. Llavors la meva mare va anar a demanar ajuda a aquesta família de Barcelona per tal d’aconseguir que tant el meu pare com jo poguéssim sortir però van preferir estalviar-se problemes i no ajudar-nos. És un fet que encara ara m’entristeix, són anys i fets difícils que no s’obliden, tampoc es perdonen però s’aprèn a viure amb ells.

Una vegada acabada la guerra quines van ser les conseqüències?

Una vegada acabada la guerra vam viure anys complicats, que jo personalment, mai perdonaré. Una vegada acabada la guerra em va tocar fer el servei altra vegada després em van portar a la presó model i tres camps de concentració amb el maltractament i males condicions que això comportava.

De fet, al camp de concentració de Reus, , a l’actual Plaça Llibertat, primer hi vaig entrar com a presoner de guerra i després com a soldat disciplinari. Tot això no només ho vaig viure jo, sinó que, els meus pares també i, si us he de dir la veritat, es un tema que mai hem parlat. Vans ser anys durs, cadascú de nosaltres va patir a cada lloc on va estar i simplement no volíem remoure el passat.

Com va acabar un Barceloní a les Borges?

Tot va començar quan vaig conèixer a la meva futura dona just quan vaig sortir per primera vegada del camp de concentració de Reus. Ella també era Barcelonina però de sang Borgenca. Es va formar aquí, al poble, i jo vaig acabar sent el gendre del “Joanet del cafè”, que era una fonda que després va passar a ser Cala Bosca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *