Retalls rurals (premi “Vida Nova” 1966)

Amb aquest treball de narrativa, aconseguia el 1r Accèssit en el certamen convocat per la parròquia de Cantonigròs (bisbat de Vic), fa 50 anys, quan jo en tenia 39. Darrera l’escriptora mallorquina Mª Antonia Oliver -una desena d’anys més jove (1r Premi amb “El banc de fusta”)-, i davant  de Pau Riba (2n Accèssit, per un recull de narracions breus), un jove narrador que començava i que arribaria a ser el cantautor que coneixem actualment.

El dia 15 d’agost 1966 assistia a la festa literària de Cantonigròs acompanyat del poeta i escriptor reusenc Xavier Amorós i de Joan Sarda (empresari de transports de Reus), que va tenir la gentilesa -i el coratge!- de posar el cotxe per aquelles carreteres de tercera, quan encara no existien les actuals autopistes, ni autovies. Arribats, ens rebia l’activista cultural -i patriota- Joan Triadú, com a president del Jurat, amb aquesta salutació: “Estic molt content que hàgiu vingut”. I era obvi. Dels tres premiats, només jo vaig personar-me a la festa.

De les cinc narracions de temàtica sòcio-rural, aquesta és la més curta:

NINGÚ

Demà hi haurà un home a la plaça que bescanviarà senalles amb patates.

Ha arribat cap al tard, capvespre d’estiu que semblava tardorenc per un xàfec en pluja passada, tempestuós amb llamps i trons. El vent, esvelotat, despietat, ho removia tot: arbres, objectes, persianes… Tant se li’n donava. Bèstia, home i carro, ben mullats, els he vistos acampar a la plaça. La gent del poble, davant la maltempsada, havia abaixat les persianes i tancat totes les finestres.

Més tard, repenjat a les piles de senalles, el xicot sucava pa dins la carmanyola i traguejava vi del bot sota un dèbil enllumenat públic. Potser pensava, tot sopant, en el llit que vagueja a casa seva, allà a les ribes de l’Ebre; o bé en els molts que romandran buits aquesta nit a les cases del poble, d’aquest poble que no és el seu. Si volia, mitja dotzena de senalles li bastarien per a sojornar a l’hostal. No pot ser pas! Són per a omplir aquests sacs… Calen patates per tal d’omplir les boques de casa. Avui, que encara són buits, n’omplirà un a la bala de palla, i, tots plegats, li serviran de jaça.

Els transeünts passaven molt de pressa. Els qui l’han vist de lluny se l’han mirat sense parar-hi esment. No li ha dit ningú allò que jo pensava, potser ni se’ls ha acudit tampoc… I jo, que hi he pensat, també he fet mutis. Sóc com els altres, potser més egoista i tot, i me’n faig retret. No se li ha atansat ningú, ni jo, per dir-li:  -Veniu a dormir a casa.

Ara el seu record m’obsedeix, em corseca, abans de cloure el son, mentre el vent bruela arran de les teulades. I és que m’imagino l’home esperançat d’arribada sentint alçar les persianes, com roman decebut en veure que li tanquen portes i finestres. No les hi ha obertes ningú. Ni jo!

Demà l’agutzil li cobrarà un impost: la despesa de menjar i dormir a la plaça.

Josep Sànchez i Moragues

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *