Una data que no oblidaré

El dissabte 18 de juny de 2016 va ser un dia molt especial per a mi. Jo ni em podria pensar acabar aquest dia tan feliç. M’explico: als primers dies de l’any vaig començar la construcció d’una maqueta de l’ermita de la Verge de la Riera de Les Borges del Camp, que, com sempre he dit, el considero el meu segon poble, ja que de petit hi vaig viure uns quants anys, fent-hi la primera comunió i, també hi va néixer la meva germana. Però, per circumstàncies de la vida vàrem haver de retornar al meu poble de naixement, que és Almoster, aquest sempre serà el meu poble. Després de casat vaig canviar d’empresa, que era d’un cosí germà que necessitava treballadors de la construcció. Vàrem fer “tractes” i vaig tornar al poble que jo
coneixia prou bé, i rient rient, vaig aguantar-hi uns 15 o 16 anys més, fins que les meves cames van dir prou, havent de deixar el bonic treball de paleta. Total, que em van jubilar abans d’hora i com que els dies es tornaren molt llargs, vaig inventar-me aquest nou “treball” de fer maquetes d’espais del meu poble. I un dia vaig dir: per què no en faig una per Les Borges del Camp? I dit i fet, com que sé que els borgencs tenen molt endins l’ermita de la Verge de la Riera, vaig pensar de fer aquesta ermita que per a mi és de les més boniques que jo he vist.

Al estar acabada, per mediació del meu cosí el Quico, van venir un dia a casa meva juntament amb ell, mossèn Joan i l’Anton Vilà, president de la junta de l’Ermita, per veure el treball, quedant tots tres enamorats del que estaven veient. I aquí és quan els hi vaig dir que quan volguessin se la podien endur.

Total, després d’explicar-me que el 18 de juny feien l’aplec de la sardana i una exposició del centenari de la coronació de la Verge de la Riera aprofitarien per ensenyar la maqueta de l’ermita aquest mateix dia, i així va ser. També em van donar invitacions per poder-se quedar al sopar, i qui volgués, ballar sardanes. I així va arribar el dia esperat encara que jo mai hauria esperat el que allí m’esperava. Aprofitant els actes de la junta que tenien preparats; primer a les 18 hores, ballada de sardanes, a les 20.30 hores, santa missa (que abans de començar-la el mossèn va explicar el que veuríem després) i en acabar l’ofici mossèn Joan va començar el parlament seguit per l’alcalde Joaquim Calatayud, i finalment l’Anton Vilà. Van ser tantes les paraules que digueren de la meva persona que al acabar i escoltar els aplaudiments que retronaven dins de l’ermita completament plena de gom a gom em vaig emocionar com mai havia sentit i jo sóc dels que s’emocionen molt aviat. Mai, mai podré oblidar aquest dia que, a més a més, anava acompanyat de la meva família i d’una amiga molt especial per a mi, a qui li tinc un gran afecte.

I, amb la veu tremolosa, vaig haver de parlar per explicar tot el que sentia en aquells moments. Vaig dir que sempre portaré gravat al meu cor aquest dia i que sempre m’he sentit una mica borgenc i que també han exagerat el meu treball. Mai, repeteixo, em podia imaginar una cosa així, tothom em felicitava i com que a quasi tots els coneixia, em va costar aguantar l’emoció arreplegada per aquest acte. Seguidament, a la plaça de l’ermita, es va fer
una ballada de diablons acompanyada pel grup timbaler. A continuació vam anar al lloc que teníem preparat per sopar: amanida catalana, pollastre a l’ast i gelat de cucurutxo, aigua, vi cafè o tallat.

Després de ballar unes sardanes passaven amb unes paneres repartint coc fet per les dones del poble, orelletes fetes per l’Isabel Altès, la meva germana, i la Maria Pilar Folch, la meva dona, que també van voler col·laborar-hi. També es repartien porrons de cava per les taules… en fi, una festa molt bonica i molt ben organitzada.

Ja només em queda donar les gràcies, però amb majúscules, per tot l’afecte que sempre m’ha donat Les Borges, GRÀCIES; GRÀCIES i GRÀCIEEEEES!!!

Josep Maria Altès Sugrañes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *